16/11/05:
T'odio vida meva
Per Marta Roure:
Avui no puc parar de plorar, has decidit marxar i la
pluja ara cau sobre el teu cap.
Feia molt de temps que em deies que la vida ja no tenia sentit, no trobaves
somriures era fosc dins el teu cor, si ella no era al teu costat res tenia
importància, res tenia valor. Els teus ulls no tenien lluentor i les teves
esperançes eren nul·les.
Merda, no has volgut esperar, sempre et vaig dir que tard o d’hora brillaria el cel amb força només per a tu, no m’has fet cas.
Ara tot ha canviat, tu ho has fet canviar, tu has marxat lluny d’aquí, lluny de mi, lluny de la gent que t’ha estimat, ets un covard.
Les sirenes estan al meu cap, l’imatge de l’ambulància amb el teu cos nu a dins no em deixa dormir i la teva presència encara forma part de mi.
Et truco com si d’un somni és tractes però ningú m’agafa el telèfon, truco a la teva mare i ella no deixa de plorar i el teu germà no contesta.
Què t’ha passat? Què t’ha passat pel cap per abandonar aquesta lluita diària??
La vida és aixi, uns dies plores i altres rius, però no pots abandonar perquè mai saps quin és el teu moment i el millor encara ha de venir.
Merda Eloi merda, te n’has anat!
Algun dia vindré al teu costat i tornarem a compartir moments, però ara no, jo vull viure, vull sentir-me viva, no vull deixar de jugar en aquest gran Teatre i no et perdono aquest egoisme perquè aquí has deixat la teva família i la teva millor amiga.
T’odio vida meva, fins sempre.
Comentaris relacionats
(els comentaris no són només només d'aquesta columna, per tant, millor
especificar de quina columna parleu):