La directora de l’escola m’espera al seu despatx, i després d’una breu presentació m’acompanya a l’aula. La veritat és que la dona es va esforçar a voler-me presentar els nens, però no vaig entendre absolutament res del que em va dir, doncs cada deu minuts estàvem separant una de les mil baralles que vaig viure al centre.

Els primers dies van ser complicats, els nens de Collassos no tenen valors, ni principis, ni educació, i tenen una falta d’amor brutal. Una de les meves tasques era apropar-los a la música i al teatre d’una manera dinàmica i divertida, i amb ells vaig decidir començar per la interpretació però... no va donar el resultat que jo volia, doncs s’esveraven i acabaven en batalles, per tant havia d’estar constantment separant-los.

El dia que vaig iniciar la classe amb música, aquell dia va sortir el sol per a ells i per a mi, i el dia que vaig començar a introduir-los al món del teatre amb música de fons que ells mateixos em van portar, vaig descobrir que era fantàstic compartir cada instant amb ells. Quan vaig finalitzar el meu taller, amb l’objectiu més que superat, aquell dia vaig plorar com mai.

Cada dia després de classe m’agradava passejar-me pel voltant de l’escola, per intentar donar resposta a totes les preguntes que cada nit em plantejava. A la dreta del centre hi podem trobar un parc amb els pares dels nens dels quals jo vaig tenir cura i estimar, punxant-se, barallant-se i fins i tot fent l’amor amb una botella de whisky al costat.

Tristesa, tristesa és la paraula que millor defineix el meu estat d’ànim en veure criatures que han perdut la innocència massa aviat, mai podré oblidar aquells nens, em van trencar i robar el cor per sempre.
Salut!


Comentaris relacionats
(els comentaris no són només només d'aquesta columna, per tant, millor especificar de quina columna parleu):