Una nit d’hivern, les 22h en punt, anys 80, ambient boirós, ni una ànima pel carrer. Ell, reflex de la bonança del seu pensament. La llum del cor que es transmet per la mirada quan aquest juga a enamorar-se, quan et sents més viu que mai. Caminava lleuger per un camí estret, edificis alts, i només de lluny, s’hi podia veure una formosa lluna plena que augurava una nit llarga, calenta.

En aquests temps que corren de misèria sempre va bé assaborir un cos nu. Podem brindar per aquest moment, pels anteriors, i fins i tot pels pròxims per molt que ja no estiguem junts. Brindem doncs per la vida, per la salut i per l’avui, si aquests instants no hi fossin presents, moltes coses perdrien valor i significat.

Moltes felicitats, Marta! Ja en van 29! Disfruta del dia d’avui com dels 364 restants que t’esperen per tornar a començar. Viu-los al màxim, com has fet i faràs sempre. I deixa enrere totes les preocupacions! A bufar les espelmes!

Un any més ens trobem envoltats de pins amb boles, pessebres, aparadors decorats, llums anunciant dates nadalenques i resant a Déu o vés a saber a qui, que els nostres desitjos, si us plau, no és quedin només en pensaments. Iniciem el llarg hivern: ens vestim amb bufandes, guants i un munt de roba que fan, que a més d’un, el confonguem amb l’home “michelín“.

Aquest és un lloc ben estrany. Aparentar és molt més important que ser. Treballar és la clau de tot plegat. L’oci pels jubilats. Tot ha de ser una línia recta: no sobresalts, no a emocions exagerades en públic i els sentiments, com més oprimits millor. No cridis, no saltis, no juguis, si ho fas et pots trobar envoltada de crítiques absurdes i mal intencionades fent referència al teu mal estat mental. No és normal que diguis ben fort que ets feliç. No és normal estimat amic, aquí.

Vine a parlar amb mi. Atreveix-te a aguantar una conversació el suficientment encisadora. Confesso que no m’agraden les “pajarites“, ni les sabates aquelles negres que brillen. Tampoc m’agrada que et quedis callat, no m’agraden els monosíl·labs, i tampoc que siguis “guai“. Prefereixo el que és interessant al que és superficial.

A vegades les coses no són tan senzilles com la gent pensa. A vegades també passem mitja vida complicant-nos-la, no necessitem ajuda, ja se sap, en castellà es diu “libre albedrío“. Tanmateix hi ha persones que ens la volen complicar, ben mirat, sempre et pots trobar amb bastards que t’ajuden a pintar de negre allò que ja és gris.

Tot va començar un 23 de febrer del 2004, poc després de que la Marta fos reconeguda com a cantant i poc abans de la seva actuació al festival d’Eurovisió, representant Andorra. Han passat més de cinc anys des d’aleshores, i moltes coses han canviat, entre elles, aquesta web.

Han entrevistat a la Marta a la web ESCtime.com. En aquesta entrevista, parla del seu pas per Eurovisió fa cinc anys, les persones que ha conegut gràcies a això o com veu el sistema de vots del festival, per exemple. Us deixem amb l’entrevista feta per Luke Fisher. També la podeu llegir en anglès aquí.

La primera vegada que es va escoltar el català al festival d’Eurovisió, va ser de la mà de la Marta Roure i de la seva cançó “Jugarem a estimar-nos”, representant al país d’Andorra. Vídeo cedit per http://www.euro-andorra.com