El meu pare és un torero, d’aquelles persones que no tenen por del toro i es posen al mig de la plaça mirant-lo als ulls, desafiant-lo i que amb només una capa esquiva les seves banyes, que poden, òbviament, costar-li la vida. El meu pare és un lluitador nat, perseverant, disciplinat, sensitiu i entregat als seus i a la seva trompeta.

Aquest escrit sortirà publicat a la revista “Àgora” el proper dilluns 22 de febrer, però ja el podeu llegir ara mateix a la web. De cada plor, de cada rialla, de cada soroll en feia un acord. Tot tenia una harmonia perfecta i sempre l’acompanyava una cançó.

El proper dilluns 22 d’aquest mes de febrer, a Andorra la Vella, al Centre de la Llacuna a les 22h, tinc el gran orgull de poder-vos convidar a un petit homenatge que li fan al meu padrí, al mestre Joan Roure, la revista Àgora. Si ens voleu acompanyar hi esteu tots convidats.

Recorda aquells anys amb una absoluta tristesa. Aquells anys perduts que tornen amb força quan es fan presents les imatges fosques de les nits més fredes. Unes mans brutes i grosses que li estiraven els cabells i l’arrossegava passadís amunt d’una casa gran, llavors immensa, per oblidar avui. Llàgrimes que queien per les seves galtes quan es mirava al mirall i descobria afectada que els seus cabells, quan és pentinava, quedaven sense força al raspall.

Una nit d’hivern, les 22h en punt, anys 80, ambient boirós, ni una ànima pel carrer. Ell, reflex de la bonança del seu pensament. La llum del cor que es transmet per la mirada quan aquest juga a enamorar-se, quan et sents més viu que mai. Caminava lleuger per un camí estret, edificis alts, i només de lluny, s’hi podia veure una formosa lluna plena que augurava una nit llarga, calenta.

En aquests temps que corren de misèria sempre va bé assaborir un cos nu. Podem brindar per aquest moment, pels anteriors, i fins i tot pels pròxims per molt que ja no estiguem junts. Brindem doncs per la vida, per la salut i per l’avui, si aquests instants no hi fossin presents, moltes coses perdrien valor i significat.

Moltes felicitats, Marta! Ja en van 29! Disfruta del dia d’avui com dels 364 restants que t’esperen per tornar a començar. Viu-los al màxim, com has fet i faràs sempre. I deixa enrere totes les preocupacions! A bufar les espelmes!

Un any més ens trobem envoltats de pins amb boles, pessebres, aparadors decorats, llums anunciant dates nadalenques i resant a Déu o vés a saber a qui, que els nostres desitjos, si us plau, no és quedin només en pensaments. Iniciem el llarg hivern: ens vestim amb bufandes, guants i un munt de roba que fan, que a més d’un, el confonguem amb l’home “michelín“.

Aquest és un lloc ben estrany. Aparentar és molt més important que ser. Treballar és la clau de tot plegat. L’oci pels jubilats. Tot ha de ser una línia recta: no sobresalts, no a emocions exagerades en públic i els sentiments, com més oprimits millor. No cridis, no saltis, no juguis, si ho fas et pots trobar envoltada de crítiques absurdes i mal intencionades fent referència al teu mal estat mental. No és normal que diguis ben fort que ets feliç. No és normal estimat amic, aquí.

Vine a parlar amb mi. Atreveix-te a aguantar una conversació el suficientment encisadora. Confesso que no m’agraden les “pajarites“, ni les sabates aquelles negres que brillen. Tampoc m’agrada que et quedis callat, no m’agraden els monosíl·labs, i tampoc que siguis “guai“. Prefereixo el que és interessant al que és superficial.